El Dr. Fernando Fernández-Aranda és investigador principal del Grup de Psiquiatria i Salut Mental de l’IDIBELL, coordinador de la Unitat de Trastorns Alimentaris de l’Hospital Universitari de Bellvitge i Cap de Grup del CIBER de Obesitat i Nutrició.

Actualment és editor en cap de la revista European Eating Disorders Review, revista que el mes de Octubre va publicar un número especial centrat en l’impacte de la pandèmia i el confinament en pacients amb trastorns alimentaris i obesitat. Hem parlat amb el Dr. Fernández-Aranda d’aquest especial i les reflexions que se n’han extret.

Què us ha portat a preparar aquest número especial? Quines han estat les vostres motivacions?

Aquest ha estat un número especial que vàrem tenir interès en dissenyar al mes de març, amb l’esclat de la pandèmia. En aquell moment, vam veure que la pandèmia i el confinament estaven tenint un impacte molt gran sobre els pacients amb trastorns alimentaris i obesitat, per això amb col·legues d’institucions de 19 països diferents vàrem decidir preparar una editorial, que també es publicaria al European Eating Disorders Review.

En aquesta primera editorial vàrem voler incorporar una sèrie de recomanacions per a pacients, familiars i terapeutes, i en poc temps es va convertir en l’article més descarregat de la revista, arribant fins a 10.000 descàrregues.

A partir d’aquesta primera editorial varen anar apareixent molts altres articles que tractaven el tema de manera general, així que vam decidir tornar  a col·laborar per tractar el tema a fons, amb dades, amb resultats i amb conclusions sòlides. Des d’aquell moment vàrem treballar amb grups internacionals per a recollir informació i aportar dades reals de pacients. Per fer-ho vam crear un formulari, que es va traduir a 19 idiomes, per recollir de manera sistemàtica les dades dels pacients.

Al juny ja teníem totes les dades recollides i analitzades, i d’aquestes en vam extreure el conjunt d’articles que formen part d’aquest especial. Volíem saber com la pandèmia estava afectant els pacients i els seus familiars, alhora que identificàvem vulnerabilitats, i  extrèiem aprenentatges per a futurs confinaments. El resultat ha estat  la creació d’un seguit d’eines que ens poden servir per recollir informació sistemàtica a escala internacional, i així poder reaccionar més adequadament i amb menys dolor en el futur.

Per què les persones amb trastorns alimentaris o obesitat es veuen més afectats per la pandèmia?

Abans de la pandèmia i el confinament teníem una vinculació constant amb els pacients, tractaments en marxa en els quals els pacients hi havien posat les seves esperances, i de sobte tot això es va veure alterat, semblava que s’hagués de començar des de zero. Vam haver d’adaptar-nos a la nova realitat, i tot i que ho vam fer bastant de pressa, va portar temps. Tot això va suposar un canvi de rutines en els tractaments que va afectar els pacients.

A part, el confinament comportava altres reptes que els nostres pacients havien de superar. Per exemple, molts d’ells, amb anorèxia nerviosa fan servir l’activitat física, no només per a sentir-se millor, sinó també com a estratègia per a perdre pes. En aquests pacients el confinament i la incapacitat de fer esport els hi suposava un problema, i utilitzaven la restricció alimentaria per evitar pujar de pes. Això va comportar l’aparició de casos molt més severs de l’esperat.

Un altre exemple són els pacients de bulímia o trastorn per afartament. En el confinament tenien molt més accés a diferents tipus d’aliments , el que comportava que davant situacions difícils o emocionals fessin servir l’alimentació més sovint com a vàlvula d’escapament.

També el confinament comportava la disminució del contacte social, contacte que molts d’ells utilitzaven per comunicar-se i afrontar situacions que no sabien com abordar. Això sumat a les angoixes i pors per un futur incert amb  una situació familiar concreta, que no  sempre era la més favorable.

Quins han sigut els aspectes de la pandèmia que més han afectat aquest tipus de pacients? L’aïllament, la incertesa, el canvi de rutina, la por,…?

No hi ha hagut un aspecte en concret, s’han vist afectats per tot el conjunt.

Per exemple, la incertesa era una emoció que ens afectava a tots, però potser especialment a ells. Aquest tipus de pacients acostumen a ser molt controladors, especialment en anorèxia, volen saber que passarà avui, demà, demà passat i l’altre, el que era més difícil de controlar durant la pandèmia cosa que els afectava negativament.

L’aïllament ha fet que substituíssim el contacte social directe pel contacte virtual. Quines conseqüències ha tingut aquest canvi?

Això ha provocat un augment de consum de les xarxes socials en busca d’aquest nou contacte, el que ha comportat que alguns pacients es comparessin molt més de l’habitual o, fins i tot, que en alguns casos, utilitzessin les xarxes socials per a gestionar emocions negatives. És a dir, estaven tenint molt més impacte algunes  conductes que potser no eren gaire adients.

També és el cas dels videojocs o les series, el tancament ha permès fer un consum passiu d’aquests  durant 8 o 9 h diàries, que no era  el més adient per ells.

Heu observat un augment dels casos de trastorns alimentaris?

Al voltant d’aquesta qüestió hi ha dues situacions importants a tenir en compte.

Per una banda, hi ha casos ja diagnosticats que han empitjorat molt la seva situació i els seus símptomes durant el confinament. En canvi, n’hi ha d’altres que l’augment del control extern per part de la família amb la qual convivien els hi ha anat bé.

I per altra banda, en la població en general trobem persones que potser encara no tenien un problema però que es trobaven en situació de risc, i la situació actual els ha portat a utilitzar l’alimentació com a vàlvula d’escapament, el que ha acabat desencadenant el problema.

Ara esteu veient els efectes més immediats. Preveieu que pugui haver-hi conseqüències a més llarg termini?

Claríssimament.

Hi ha pacients que el confinament els ha afectat perquè en aquesta situació el tractament no ha donat els resultats desitjats. Això és una càrrega afegida per ells, ja que han d’assumir  un tractament més que no ha donat resultat, quan evidentment això  s’ha generat per una situació que ningú esperava i fora del seu control.

Per altra banda, les pors, l’ansietat, la incertesa, i les situacions personals que han viscut els pacients són les mateixes que hem viscut tots. Són persones que, com tots, han tingut problemes durant la pandèmia, potser ha mort un familiar o han perdut la feina, situacions per les quals no tenen tantes eines.

De totes les conseqüències que heu anat veient que tenen els pacients després del confinament. Què és el que us ha sorprès més?

Potser hi ha un resultat positiu, i és que hi ha pacients que no han empitjorat, que han sabut utilitzar tota una sèrie d’eines, mobilitzar recursos dels quals ni ells eren conscients. I amb això ha aparegut la resiliència. Per tant, això està bé, perquè també ens orienta a nosaltres sobre les conductes positives que eviten un empitjorament.

Quina de les eines que heu generat destacaries?

Gràcies a aquest esforç conjunt que ha portat a la creació del número especial hem pogut generar una escala per mesurar l’impacte que pot tenir el confinament en els pacients i en el seu àmbit familiar. Una escala validada i traduïda a 19 idiomes a l’abast de tothom, ja que aquest número és gratuït.

Necessitem moure’ns entre tots per avançar, i malgrat que hi hagi un confinament i un distanciament físic, necessitem contacte social, contacte entre els investigadors, fins i tot més sovint del que fèiem abans. Els webinars, congressos virtuals i tot aquest tipus d’esdeveniments telemàtics són una manera de mantenir-se actualitzat i a la vegada mantenir el contacte social.