Des de l’inici de la pandèmia de la COVID-19, les comunitats sanitàries i científiques han realitzat un esforç formidable per respondre, dins les seves capacitats, a una situació global sense precedents, d’evolució ràpida, d’una enorme complexitat, i amb un potencial deleteri elevat.

Aquesta situació ha portat els governs a adonar-se’n de nou de la importància d’un sector sanitari fort i ben dotat, a la redescoberta de l’epidemiologia i la salut pública i a confirmar la necessitat de disposar d’un sistema de recerca potent que pugui donar evidències científiques que ajudin els ciutadans i les autoritats a prendre les decisions més encertades per enfrontar-se de manera efectiva a, per exemple, una pandèmia.

El focus en COVID-19

Al març de 2020 va començar una activitat frenètica en el camp de la COVID-19 tant en recerca clínica com en investigació traslacional o bàsica. Els investigadors clínics han dissenyat estudis observacionals i assaigs clínics i han reclutat pacients a una velocitat sense precedents. Els governs s’han centrat en la urgent necessitat d’investigar sobre aquesta malaltia. S’han mobilitzat una quantitat ingent de recursos públics i privats en temps rècord. Aquesta urgència ha posat a prova la qualitat de les avaluacions. És impressionant el nombre d’articles publicats sobre COVID-19 en els últims 10 mesos, més de 75.000 només en 2020, per la qual cosa serà particularment important que el sistema de rendiment de comptes sigui exigent per vetllar per l’ús eficient dels recursos. També s’ha confirmat que és molt important mantenir la unió de la investigació bàsica, translacional i clínica si volem fer una investigació que canviï la nostra pràctica assistencial.

“Els investigadors clínics han dissenyat estudis observacionals i assaigs clínics i han reclutat pacients a una velocitat sense precedents”

Les altres investigacions han pagat el peatge?

Les principals activitats de recerca que no estan relacionades amb la COVID-19 s’han reduït de manera significativa o s’han suspès per complet a causa de les restriccions legals relacionades amb la pandèmia o als problemes logístics, de personal o operatius.

És innegable, que l’impacte inicial en la investigació clínica va ser notable. D’una banda, va ser necessari que els i les pacients ja en estudi fossin seguits en condicions que garantissin la seva seguretat, redefinint els criteris d’inclusió per requerir tests SARS-CoV2 o la realització de les vistes en àrees lliures de la COVID. D’altra banda, es va trigar un temps a garantir la seguretat dels pacients que entraven en nous estudis i els requeriments dels promotors es van haver de reformular per donar tranquil·litat als investigadors que no posaven en risc als pacients. Un cop adaptats a la nova normativa, l’esforç realitzat pels equips d’investigació ha mitigat en gran mesura l’aturada de diversos mesos que va representar la irrupció de la pandèmia.

“Un cop adaptats a la nova normativa, l’esforç realitzat pels equips d’investigació ha mitigat en gran mesura l’aturada de diversos mesos que va representar la irrupció de la pandèmia”

Quan la disponibilitat de tests i equips de protecció individual era un problema molt greu i el confinament era estricte, el sistema de recerca es va adaptar d’un dia per l’altre a la feina des de casa, contribuint de manera solidària a la disminució de la interacció social, com els professionals de tantes altres disciplines. En la majoria dels casos es va optar per limitar la presencialitat a la definida com essencial: no perjudicar experiments en marxa i mantenir la investigació en COVID-19. Fins i tot, en aquell moment es va obrir el debat de si la investigació no COVID-19 era una activitat essencial.

Van ser necessaris uns quants mesos per poder tornar a una activitat presencial significativa en condicions segures. En els casos en els què hi havia dades experimentals pendents de processament, aquests mesos han servit per elaborar-los i enviar manuscrits a publicació. Però conforme els mesos passaven i continuaven les restriccions d’aforament, alguns dels membres dels equips de recerca han perdut l’entusiasme i el seu rendiment s’ha ressentit al no ser possible obtenir més dades experimentals. Encara no podem calibrar l’impacte psicològic en els equips d’investigació sobretot en persones que viuen soles o allunyades de les seves famílies. Alhora, sabem de la dificultat de mantenir els equips cohesionats quan només es disposa de la comunicació virtual al llarg de tants mesos.

Els reptes de la integritat, la comunicació honesta i el bon assessorament

No sabem si la integritat de la recerca ha estat una víctima de la pandèmia. La urgència en obtenir resultats ha de ser compatible amb una investigació de qualitat realitzada en condicions ètiques i d’integritat científica adequades. Aconseguir-ho és una responsabilitat compartida amb el personal científic i dels àmbits de gestió i de finançament.

Els científics també tenim la responsabilitat de difondre el nostre coneixement de forma honesta i responsable. En aquests mesos s’ha accelerat la difusió d’un nombre molt elevat de comunicacions científiques en repositoris públics abans de la seva revisió. Hauríem de saber comunicar que el coneixement científic és complex i alhora provisional. Això és particularment important quan la comunitat investigadora ha enviat molta informació de manera directa a les xarxes socials sense cap avaluació prèvia. És encara aviat per saber si ho hem fet bé.

“Hauríem de saber comunicar que el coneixement científic és complex i alhora provisional”

Finalment, aquesta pandèmia també ens ha recordat que els científics hem d’assessorar les institucions públiques i la societat de manera transparent i estructurada sabent separar aquest assessorament de les decisions polítiques posteriors.

És evident que l’impacte de la COVID-19 sobre la investigació ha estat gran i probablement encara no som capaços de veure totes les seves conseqüències tant les positives com les negatives. Ara que ja estem entrant en l’anomenada nova normalitat i enmig d’una crisi econòmica i social molt greu, els nostres governants tenen el repte de confirmar que una aposta forta per l’assistència i la investigació biosanitària és una de les bases de la reconstrucció del nostre país . Nosaltres els científics haurem d’estar a l’altura convençuts que el coneixement que generem és fonamental perquè la nostra societat estigui preparada per al repte de futures pandèmies.

L’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL) és un centre de recerca en biomedicina creat l’any 2004. Està participat per l’Hospital Universitari de Bellvitge i l’Hospital de Viladecans de l’Institut Català de la Salut, l’Institut Català d’Oncologia, la Universitat de Barcelona i l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat.

L’IDIBELL és membre del Campus d’Excel·lència Internacional de la Universitat de Barcelona HUBc i forma part de la institució CERCA de la Generalitat de Catalunya. L’any 2009 es va convertir en un dels cinc primers centres d’investigació espanyols acreditats com a institut d’investigació sanitària per l’Instituto de Salud Carlos III. A més, forma part del programa “HR Excellence in Research” de la Unió Europea i és membre de EATRIS i REGIC. Des de l’any 2018, l’IDIBELL és un Centro Acreditado de la Fundación Científica AECC (FCAECC).