La comparació de tractaments d’alta eficàcia en esclerosi múltiple és complicada, ja que no existeixen assajos clínics amb aquest objectiu. D’això se’n deriva que l’experiència clínica i els estudis observacionals siguin les úniques eines disponibles. Malauradament, però, aquests estudis sovint estant sotmesos a biaixos que dificulten l’obtenció de dades fiables entre les diferents estratègies de tractament.
En aquest context, la Unitat d’Esclerosi Múltiple del Servei de Neurologia de l’Hospital de Bellvitge i el grup de recerca en Malalties Neurològiques i Neurogenètica de l’IDIBELL, han publicat a la revista Journal of Neurology un treball que compara l’ús de dos fàrmacs per al tractament de l’esclerosi múltiple mitjançant el que han anomenat experiment natural, que obre les portes a una nova metodologia de recerca per confrontar tractaments d’alta eficàcia en l’esclerosi múltiple, tot minimitzant possibles biaixos en l’anàlisi dels diferents grups.
El natalizumab i l’ocrelizumab són dos fàrmacs que s’utilitzen per al tractament de l’esclerosi múltiple. En els pacients tractats amb natalizumab s’ha de descartar periòdicament la presència del virus JC en sang, donat que és un virus innocu en persones immunocompetents però que pot provocar una infecció cerebral greu en pacients que prenen el fàrmac. Si es detecta la presència del virus, i el pacient fa més de dos anys que té prescrit el natalizumab, s’acostuma a substituir-lo pel l’ocrelizumab.
L’equip de la Unitat d’Esclerosi Múltiple ha dissenyat un innovador estudi comparatiu, de forma observacional i retrospectiva, en el que s’han format dos grups de pacients en funció de la positivitat del virus JC en sang. Tal i com explica el Dr. Albert Muñoz Vendrell, de la Unitat d’Esclerosi Múltiple de l’HUB i investigador de l’IDIBELL, “la inclusió en un grup o l’altre no depèn de nosaltres ni de cap factor relacionat amb la malaltia, sinó d’un fenomen aleatori incontrolable, com és la presència del virus”. Això ha permès realitzar una comparació d’ambdós grups amb molt pocs biaixos de selecció. D’aquesta forma, l’experiment natural s’ha utilitzat per comparar els pacients sense el virus, que han seguit amb natalizumab, envers els pacients que si el tenien, que han canviat tractament a ocrelizumab.
Els resultats no han mostrat diferències significatives entre totes dues estratègies, però si un lleu increment dels brots després de suspendre el natalizumab en els pacients amb virus JC positiu (un fenomen esperable i ja conegut, resultat d’un “efecte rebot” del tractament). Tot i això, en ignorar aquest període de transició, no s’han observat diferències en l’efectivitat dels dos tractaments.