Nature, publicada per primera vegada el 1869, és la principal revista científica setmanal internacional. La majoria de les revistes científiques estan altament especialitzades, i Nature és una de les poques que encara publiquen articles originals de recerca en una àmplia gamma de camps científics.

Nature és una publicació de propietat privada. El Nature Published Group (NPG) inclou Nature, Nature Research Journals, Nature Review journals i revistes acadèmiques (per exemple, Oncogene, BJC). L’oficina principal del grup està a King Cross (Londres).

La nova generació d’editors

“La formació és molt important, per exemple tenir un doctorat i postdoctorat. En el meu cas, tinc un doctorat al Laboratori de Nancy Hynes, FMI, i un postdoctorat al laboratori de Julian Downward, ICRF a Londres”, va dir Barbara Marte, editora sènior de Nature, en la seva conferència el passat 6 de juliol a l’IDIBELL.

L’editorial de Biologia de la revista rep al voltant de 150 documents, entre cartes i articles, a la setmana i el 75-80% d’ells es retornen sense revisió. El nombre d’enviaments s’ha incrementat. El 2011, van ser més de 10.000 enviaments.

Nature.com rep més de 6 milions de visites al mes amb accés a les publicacions de NPG, així com a les seves bases de dades i serveis en línia.

Què cerca Nature?

“Busquem contingut tècnicament sòlid, avaluada en revisió per parells. També ens interessa la contribució al camp, impacte a llarg termini, amb importants implicacions per a altres direccions de la recerca, incloent la translacional i clínica. Entre les nostres consideracions estan l’avançament conceptual front a l’incremental, la profunditat dels resultats, amb caràcter definitiu, els recursos de la comunitat, i l’interès d’una audiència científica àmplia”, va dir Marte.

“S’empra entre 2 i 4 revisors per article. S’obtenen d’una “base de dades” o dels mateixos revisors. Constantment s’agreguen nous avaluadors a la llista i alguns revisors “dolents” són descartats”, va continuar l’editora.

L’expert tècnic ha de realitzar una avaluació tècnica i jutjar la qualitat general de les dades. Pot decidir l’acceptació de la publicació, el rebuig de l’article, suggerir la publicació en una altra revista o convidar a una revisió, responent als comentaris dels revisors.

La decisió després de la revisió

“Sovint els revisors no es posen d’acord. Els editors han de prendre decisions basant-se en arguments objectius. Els editors, i no les opinions, en última instància, decideixen què es publica a Nature”, va dir Marte.

Al final, es tracta d’una decisió del propi editor publicar un article a Nature o a Nature Reseach. Hi ha casos de rebuigs famosos, com el de Fermi. Quan Enrico Fermi va presentar el seu article sobre la teoria de la interacció feble de la desintegració beta, Nature va rebutjar la feina perquè es va considerar massa allunyada de la realitat. Finalment Nature va recollir l’article 5 anys després d’haver estat publicat per Zeitschrift für Physik (1934), una vegada que el treball havia estat àmpliament acceptat.

Recursos. Què ajuda?

Els editors de Nature consideren acuradament els recursos presentats al rebuig. Totes les apel·lacions són revisades per un editor i, almenys, un editor sènior. “S’ha de donar dades addicionals, amb arguments convincents que els editors o els revisors van considerar importants, etc. I no ajuden frases tipus “és la pedra de Rosetta de la investigació” en aquest camp d’investigació”, va admetre Marte.

El nombre d’articles amb possibles reclamacions a Nature supera de molt el nombre que es pot publicar cada setmana, de manera que els editors es veuen forçats a prendre decisions difícils.

“Sovint parlem sobre la conveniència o no de conèixer els autors. Tot i que els avaluadors desconeixen els autors, poden existir alguns conflictes, com alguns comentaris que poden fer els revisors”, va declarar l’editora.

Abans era més fàcil publicar que en l’actualitat? “No estic segura. No tinc aquesta sensació. Estem publicant més documents que abans. La qualitat i l’interès és enorme”, conclou Barbara Marte.