L’aplicació clínica d’un inhibidor de la proteïna SHP2 (també anomenada PTPN11) podria resultar efectiva, en un futur proper, en pacients afectats d’un dels principals tipus de càncer de pulmó, anomenat Non-small cell lung cancer (NSCLC), el de cèl•lula no petita. Aquesta és la conclusió a la qual ha arribat un equip de recerca internacional, que ha comptat amb la participació important dels doctors Alberto Villanueva i Ernest Nadal, investigadors de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL) i del programa ProCure de l’Institut Català d’Oncologia (ICO) a l’Hospitalet de Llobregat.
L’ús dels models in vivo avançats de càncer de pulmó —anomenats xenoempelts ortotòpics o Patient-derived orthotopic xenograft (PDOX), consistents en tumors humans implantats en ratolins—, que han desenvolupat en els darrers anys Villanueva i Nadal i que són els més avançats que hi ha avui al món, han resultat una peça crucial en l’elaboració de l’estudi, recentment publicat a la prestigiosa revista Nature Medicine. Dirigit per René Bernards, doctor de The Netherlands Cancer Institute, el treball demostra l’efectivitat d’una nova teràpia —actualment en fases primerenques de desenvolupament– contra els càncers de pulmó NSCLC, que són els més prevalents.
En concret, els investigadors han demostrat que la inhibició d’SHP2/PTPN11 amb el fàrmac SHP099, en ratolins amb tumors humans de càncer de pulmó i mutació en el gen K-ras, és efectiva. SHP2 té un paper d’enllaç entre els receptors tirosina-cinasa (receptors del factor de creixement epidèrmic, EGFR) de la membrana cel•lular i la via de senyalització RAS-RAF-MEK-ERK, de gran importància en el desenvolupament dels tumors.
Així, l’estudi demostra, en el subtipus de càncer de pulmó NSCLC estudiat, que l’ús d’aquest nou inhibidor potencia, en els models animals desenvolupats a l’IDIBELL, l’efecte dels inhibidors de la proteïna MEK, ja usats avui dia en el tractament de pacients de càncer de pulmó avançat. Combinats, ambdós tractaments aconsegueixen potenciar la inducció de senescència a les cèl•lules tumorals. Aquesta realitat obre un prometedor futur per a una teràpia combinada que resulti efectiva per a l’important grup de pacients de càncer de pulmó que són portadors de mutacions en la proteïna K-ras i que, aproximadament, representen el 25 – 30 % dels pacients amb càncer de pulmó.
La rellevància dels resultats obtinguts gràcies, en gran mesura, als experiments de Villanueva i Nadal realitzats en xenoempelts ortotòpics derivats de tumors dels pacients amb càncer de pulmó, s’ha vist reforçada pel fet que el treball s’ha publicat en paral•lel —i en la mateixa revista científica— que dos altres articles que hi donen suport i que, en conjunt i des de diferents aproximacions experimentals, defineixen la potencialitat d’aquest nou fàrmac en el tractament d’altres tumors amb alteracions de l’oncogen K-ras, com el càncer de pàncrees i els gastroesofàgics.
La consecució d’aquest treball ressalta, un altre cop, la rellevància dels xenoempelts ortotòpics desenvolupats a l’IDIBELL com a eines fonamentals per identificar nous tractaments, i s’afegeix als èxits del model experimental, ja aconseguits en altres tipus tumorals. El mètode, que consisteix en la implantació ortotòpica (és a dir, en el mateix òrgan d’origen) de mostres de tumor humanes en òrgans de ratolins immunosuprimits, ha estat reconegut internacionalment com un dels models de recerca translacional més avançats i fiables per a l’estudi de noves teràpies contra el càncer.