“He vingut a parlar de perplexitats, no de certeses”. Amb aquestes paraules va començar la seva conferència Jaume Ayats, músic, etnomusicòleg i flamant director del Museu de la Música de Barcelona. Ayats va exposar les seves perplexitats el dia 5 de març al Cosmocaixa, dins del cicle “La música i el seu impacte en el cos i la ment”, coorganitzat per l’IDIBELL i la Fundació La Caixa. El musicòleg va parlar del paper que té la música entre els humans a partir de les experiències viscudes amb cultures d’arreu del món i va qüestionar moltes de les idees sobre la música que donem per certes.

A les societats occidentals donem per fet que la música és un llenguatge universal, capaç de ser entès per tothom, però això, segons Ayats, no és cert. “La música pot ser enormement diferent en cada cultura”, va explicar i demostrar amb diversos enregistraments sonors. Fins i tot, “hi ha cultures en què no existeix el concepte de música”. De fet, el musicòleg va arribar a afirmar que “la música és una noció pròpia de les societats europees”. L’artificiositat del concepte queda palesa en la dificultat de definir-lo, perquè “no hi ha cap definició de música que sigui convincent”.

El nou director del Museu de la Música va citar, però, alguns elements bàsics que la caracteritzen. Entre aquests axiomes, Ayats va destacar que la música és una “activitat necessàriament social” que pren la seva raó de ser a partir de la relació entre persones. Un altre element característic és la seva relació directa amb el moviment, perquè “sempre que hi ha música hi ha cossos movent-se”. La música també és memòria, record, i està vinculada a una cultura concreta.

L’especialista considera que la música és un concepte artificial que no representa un codi autònom, sinó que més aviat es tracta d’un metacodi que no té sentit sense la llengua i el gest. Per aquest motiu, Ayats prefereix parlar, simplement, de manifestacions sonores. “No podríem tenir societat sense comunicació a través de sons”, explica. I rebla: “som animals musicals”.

El musicòleg sospita que “la separació de música i llengua potser no ha existit mai”, i que, al final, només podem parlar d’“expressió sonora”. La llengua, explica, també té ritme i entonació. Per demostrar l’arbitrarietat de la distinció entre música i llengua, Ayats va posar diversos exemples d’expressions sonores realitzades per diferents cultures. Així, segons va explicar l’expert, hi ha societats africanes que només reconeixen com a música allò que es balla i en moltes cultures els càntics que es fan servir amb finalitats religioses no es consideren expressions musicals.

Ayats va ensenyar un vídeo en què una tribu de l’Amazònia produïa ritmes picant amb les mans en un corrent d’aigua. L’enregistrament li va donar peu a reflexionar sobre el paper dels instruments musicals. “Qualsevol objecte es pot convertir en un instrument”, va afirmar, i a continuació va advertir que no s’ha de confondre els instruments amb la música, perquè aquells, simplement, “són un pretext i un camí”.

L’especialista va alertar que occident està imposant el seu codi a altres cultures, cosa que està comportant una pèrdua de la riquesa cultural pròpia de moltes societats. Ayats va demanar que, “després de tres segles d’esforç per part de la cultura europea de dividir ara ens toca refer camí i tornar a pensar el so com un element cultural”.

Però és que fins i tot “en les societats occidentals el concepte de musica ha canviat molt en els darrers dos segles”. Jaume Ayats va cridar l’atenció sobre el fet que la música té un pes cada cop més gran entre nosaltres. “La nostra societat està hiperocupada en sons”, va advertir, i a continuació va destacar que “avui en una setmana podem sentir més música que els nostres besavis durant anys”. Ayats va advertir que això probablement està fent canviar els nostres cervells, especialment entre les generacions més joves.

Un cop acabada la conferència, moltes de les perplexitats inicials ja s’havien convertit en certeses. La més clara, que “el so ens fa humans” i que el que entenem per música és un artefacte cultural. A la sortida del Cosmocaixa, la pluja repicava rítmicament sobre el terrat de l’edifici i recordava un dels enregistraments que Jaume Ayats havia posat durant la xerrada.