Un estudi recent publicat a The Lancet Regional Health i coordinat per Carme Ardanuy, investigadora de l’IDIBELL i especialista en microbiologia clínica de l’Hospital Universitari de Bellvitge, ha analitzat l’evolució de la malaltia pneumocòcica causada pel serotipus 3 a Espanya en les últimes tres dècades (1989-2020). Entre les seves principals conclusions es destaca que “la vacunació infantil no ha tingut l’impacte esperat de protecció de grup en la malaltia pneumocòcica causada pel serotipus 3 en adults pel que aquest grup de població necessita de protecció directa per vacunació”, comenta Ardanuy, també cap de grup del CIBERES.
Streptococcus pneumoniae, el pneumococ, és un patogen oportunista que colonitza les vies respiratòries i pot ocasionar infeccions greus com meningitis o pneumònia. De fet, S. pneumoniae continua sent la primera causa de mortalitat en malalties respiratòries a nivell mundial. Actualment, s’han descrit més de 100 variacions genètiques diferents conegudes com a serotipus, tot i que hi ha diferències en la capacitat invasiva i la mortalitat associada entre ells. La malaltia pneumocòcica invasiva (ENI) causada per pneumococs del serotipus 3 s’associa a una elevada mortalitat i, tot i que la vacuna conjugada 13-13 (PCV13) inclou aquest serotipus, la seva incidència continua sent elevada.
Anàlisi genòmica
El treball també va realitzar un estudi de seqüenciació completa del genoma, revelant que els pneumococs del serotipus 3 tenen dos llinatges principals, un dels quals, el llinatge CC180-GPSC12, ha anat augmentant en freqüència al llarg dels anys. Tot i que ambdós llinatges són genèticament homogenis, el CC180-GPSC12 presenta una major diversitat genètica amb més presència de profagaments i elements genètics mòbils. “Alguns d’aquests elements confereixen resistència als antibiòtics la qual cosa és preocupant”, comenta la Dra.
Dades clíniques i tendències
Així, la pneumònia va ser la principal forma de presentació de la malaltia, i més de la meitat dels pacients presentaven també alguna comorbilitat, sent la diabetis mellitus la més freqüent. La mortalitat als 30 dies va ser elevada, tot i que es va observar un descens al llarg del període d’estudi del 32,4% al 16,7. No es van observar diferències significatives quant a les característiques clíniques dels pacients i la mortalitat dels casos causats per ambdós llinatges.
A més, l’estudi va revelar que, la incidència general de la malaltia pneumocòcica invasiva (ENI) va disminuir de 21.0 a 12.9 casos per cada 100,000 habitants entre els períodes abans i després de la introducció de la vacuna PCV13 demostrant la protecció de grup. Això és degut a que la colonització per pneumococ (portador asimptomàtic) és més freqüent en nens, i la vacunació disminueix la concentració dels pneumococs dels serotipus inclosos en la vacuna per la qual cosa hi ha menys transmissió. Malauradament, aquest no és el cas de l’ENI causada pel serotipus 3, inclòs en la PCV13, la incidència específica del qual es va mantenir estable. Així doncs, la protecció indirecta de la vacunació infantil no va tenir impacte en l’ENI causada per aquest serotipus concret en l’adult.
La recent introducció de les noves vacunes conjugades (més efectives) per a la vacunació de la població adulta és una eina important en el control de les malalties pneumocòciques de l’adult. “Es necessita incrementar les taxes de vacunació davant l’adult per tenir una bona protecció directa en els grups de risc com majors de 65 anys, immunodeprimits, o pacients amb comorbilitats per aconseguir la mateixa efectivitat que ja s’ha demostrat en nens” conclou la Dra Ardanuy.
Aquest estudi, realitzat en el marc del Programa de Pneumònia de l’àrea de Malalties Respiratòries del Centre d’Investigació Biomèdica en Xarxa (CIBER), compta amb la col·laboració d’investigadors del CIBER de Malalties Infeccioses (CIBERINFEC) i dels hospitals Gregorio Marañón (Madrid), Donostia (País Basc), Vall d’Hebron, Parc Taulí, Germans Trias i Pujol i Bellvitge (Catalunya), així com del Laboratori de Referència de Pneumococs, de l’ Institut de Salut Carlos III, i del Barcelona Supercomputing Center.
L’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL) és un centre de recerca en biomedicina creat l’any 2004. Està participat per l’Hospital Universitari de Bellvitge i l’Hospital de Viladecans de l’Institut Català de la Salut, l’Institut Català d’Oncologia, la Universitat de Barcelona i l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat.
L’IDIBELL és membre del Campus d’Excel·lència Internacional de la Universitat de Barcelona HUBc i forma part de la institució CERCA de la Generalitat de Catalunya. L’any 2009 es va convertir en un dels cinc primers centres d’investigació espanyols acreditats com a institut d’investigació sanitària per l’Instituto de Salud Carlos III. A més, forma part del programa “HR Excellence in Research” de la Unió Europea i és membre de EATRIS i REGIC. Des de l’any 2018, l’IDIBELL és un Centro Acreditado de la Fundación Científica AECC (FCAECC).