Hem entrevistat al Dr. Sebastià Videla, farmacòleg clínic i cap del Departament de Recerca Clínica de l’IDIBELL, a més d’especialista facultatiu del Servei de Farmacologia Clínica de l’Hospital Universitari de Bellvitge.

Com et trobes?

Bé, sense cap símptoma en aquests moments. Fa una setmana (7 d’abril) que em van donar l’alta mèdica. De fet, aquell mateix dia ja em vaig quedar a treballar a l’hospital. Ara estic esperant els resultats de la serologia.

Me n’alegro.

Com va ser el diagnòstic? Quin va ser el senyal d’alerta?

Doncs, el dilluns 23 de març estàvem reunits treballant en el protocol d’un assaig clínic del Dr. Jordi Carratalà i la Dra. Carlota Gudiol. Durant tota la reunió vaig estar tossint. La Dra. Gudiol em va dir que no li agradava gens la meva tos, que anés a fer-me la prova. Portava mes de una setmana amb tos. L’endemà mateix vaig anar a la Unitat de Medicina Preventiva i em van fer la prova de PCR, que va donar positiva.

En tot cas, jo només he tingut tos seca, irritativa, i uns tres o quatre dies de molt cansament, cap símptoma més. He tingut una malaltia lleu, per dir-ho d’alguna manera.

Que vas fer al saber que eres positiu per a la Covid-19?

Me’n vaig anar a casa confinat, al meu despatxet i la meva habitació.

Ja que professionalment ets molt actiu en la coordinació d’assajos clínics, t’has decidit a participar en algun d’aquets assajos?

Suposo que em preguntes a participar en un assaig clínic com pacient. Aquesta és una bona pregunta. Ho vaig pensar molt, i vaig decidir que en principi no participaria en cap assaig clínic dels que s’estaven posant en marxa. Bé, era un malalt infectat pel SARS-CoV-2, però lleu, amb poca simptomatologia. Vaig considerar que amb mesures conservadores i el confinament: quedar-me a casa, utilitzar la mascareta, rentar-me les mans sovint, mantenir la distàncies de seguretat… seria suficient.

Per què vas decidir no participar-hi d’entrada?

Vaig fer una anàlisi en profunditat dels fàrmacs proposats com ‘anti-covid’, principalment per a malalts lleus, no hospitalaris, com era el meu cas. Ens enfrontem a una malaltia de la que coneixem molt poc. Estem en una situació en la que queden moltes preguntes obertes o que no podem respondre encara. A més, tinc la sensació que la situació de crisis ens ha portat a plantejar hipòtesis sobre possibles tractaments sorgides d’un escenari de desesperació i frustració per no tenir un tractament efectiu i segur.

Ara, això no vol dir que no cregui que s’hagin de fer els assajos clínics per poder arribar a obtenir evidències que ens portin a conclusions. Però crec, i no vull ser pessimista, que és possible que en molts casos els resultats no siguin els esperats.

La recerca, la clínica sobretot, però la recerca en general, és la que ens donarà el coneixement necessari per poder atacar la pandèmia. La recerca és necessària, i en hospitals com l’Hospital Universitari de Bellvitge o l’Institut Català d’Oncologia, amb el suport de l’IDIBELL, la recerca ha d’estar a la mateixa alçada que la pràctica clínica.

Aquests dies, hi ha hagut moltes mostres de suport al col·lectiu sanitari. T’hi has sentit identificat?

Home, jo crec que sí! És d’agrair que es reconegui la tasca que fa el món sanitari. Però ara som herois perquè hi ha por, jo espero que quan passi tot això se’ns reconegui tota la feina que fem, sobretot els metges, infermers i la resta de personal sanitari que està tractant els malalts a primera línia. Jo com a investigador estic en una segona línia, no veig malalts directament. Quan passi tot això espero que la gent no oblidi que si ara som herois i després continuem fent la nostra feina com ara, seguirem essent herois?. Espero que aquesta situació de crisi tingui un efecte positiu: la contínua millora de la nostra medicina.

Què podem treure en positiu de tota aquesta crisi? Què hem aprés?

Que ens hem de preparar per si en un futur tornen a patir situacions com aquesta. Ens ha agafat “en calces”, hem d’aprendre del passat i ens hem d’entrenar pel futur. Oi que es fan simulacres d’evacuació en cas d’incendi? Doncs nosaltres ens hem de preparar i planificar per saber què fer davant d’una pandèmia com aquesta. Ho hem de pensar fredament, no en calent. Encara que en els últims anys hem tingut altres epidèmies com l’Ebola, el SARS o el MERS, des d’aquí ho hem vist molt lluny i no ens ha servit per pensar què fer si ens passés a nosaltres.

A tu en particular, què t’ha ensenyat aquesta malaltia?

És la segona vegada a la meva vida que estic aïllat com malalt. Jo de jove vaig patir una leucèmia i vaig haver d’estar aïllat. Ara, aquesta malaltia m’ha tornat a recordar lo vulnerables que som… Moltes vegades ens creiem molt forts i en realitat no ho som.

Si em permets, per acabar, m’agradaria donar les gràcies a molts companys que s’han preocupat per mi aquests dies de confinament, enviant-me whatsapps, e-mails o trucant-me, però en especial li vull agrair al Dr. Miquel Pujol per les seves vistes mèdiques telemàtiques gairebé diàries.