Un nou estudi publicat a Proceedings of the National Academy of Science (PNAS) revela una relació causal entre la dopamina i les respostes de recompensa en els humans quan escolten música. L’estudi l’han dut a terme investigadors del Grup de Recerca en Cognició i Plasticitat Cerebral de la Universitat de Barcelona i de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (UB-IDIBELL), així com el Grup de Recerca en Neuropsicofarmacologia Humana i els grups de modelització i simulació PK/PD de l’Institut d’Investigació Biomèdica de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Institut Neurològic de Montreal de la Universitat McGill.
Els investigadors van manipular farmacològicament la transmissió de dopamina en vint-i-set participants mentre escoltaven música, i han mostrat per primer cop la relació causal entre la dopamina i la motivació i satisfacció d’escoltar música. Mentre que el precursor de la dopamina, la levodopa, va augmentar l’experiència hedònica i les respostes motivacionals, com per exemple voler comprar una cançó, la risperidona les va reduir. Aquests resultats obren una visió nova de la neurobiologia i la neuroquímica de les respostes de recompensa associades a la música, i contribueixen al debat obert sobre la comprensió del cervell humà.
Els humans solen participar regularment en activitats reconfortants com per exemple escoltar música, cantar o jugar. Entendre com el cervell tradueix una seqüència de sons com la música en una experiència satisfactòria és tot un repte.
En aquest estudi, els investigadors es van preguntar si la dopamina, un neurotransmissor amb un paper important en la regulació de les experiències agradables i la motivació per actuar d’una manera o una altra, té una funció directa en l’experiència positiva que provoca la música. Per respondre a aquesta qüestió, van manipular farmacològicament la disponibilitat de dopamina per als receptors neuronals dels participants. En tres sessions diferents amb una setmana d’interval entre elles, els experts els van administrar per via oral un precursor de la dopamina (levodopa, que incrementa la disponibilitat dopaminèrgica), la seva antagonista (risperidona, que redueix la senyalització dopaminèrgica), i un placebo (lactosa, com a control). Els investigadors van preveure que, si la dopamina té un paper causal en la satisfacció que provoca la música, la levodopa i la risperidona haurien de provocar efectes contraris quant a satisfacció musical i motivació.
Laura Ferreri, investigadora de la UB-IDIBELL i primera autora de l’article, explica que «l’estudi clarifica el paper del sistema dopaminèrgic humà quant a recompenses abstractes». A més, «aquests resultats desafien els d’estudis previs que s’han fet en models animals, en què les manipulacions dopaminèrgiques mostraven un paper clar de la dopamina en la motivació i l’aprenentatge, però en què continuava sent controvertida la seva funció en la regulació de respostes hedòniques amb premis primaris com el menjar». La investigadora conclou que aquests resultats «indiquen que la transmissió dopaminèrgica en humans pot tenir papers diferents dels que s’havien proposat en processaments afectius, en concret, respecte a les activitats cognitives abstractes, com ara escoltar música».
Resposta electrodèrmica
Els autors van mesurar indirectament els canvis en la sensació de plaer i recompensa comprovant l’activitat electrodèrmica dels participants, una tècnica per avaluar canvis emocionals (en aquest cas, l’impacte hedònic de la música). En cada sessió, els participants escoltaven les seves cançons preferides a més de deu temes més (els autors i grups escollits van ser Alejandro Sanz, Amaia Montero, Antonio Orozco, Auryn, Birdy, Katy Perry, Maldita Nerea, Melendi, One Direction i Taylor Swift). El propòsit era que avaluessin les experiències subjectivament (avaluació a temps real i avaluació general de cada cançó). Així mateix, les respostes motivacionals es van mesurar preguntant als participants quant pagarien per cada cançó. Per poder controlar la implicació dels processos de recompensa en una situació sense música, els investigadors també van dur a terme una tasca que avaluava la recompensa monetària, en què els participants podien guanyar o perdre diners.
En general, els resultats van mostrar que les intervencions farmacològiques modulaven les respostes de recompensa provocades per la música. La risperidona, al contrari que la levodopa, va reduir els calfreds dels participants, considerats una manifestació física del punt màxim de satisfacció quan s’escolta música. Tal com es va mostrar amb els canvis en l’activitat electrodèrmica, la puntuació dels participants sobre les respostes emocionals era més alta amb la levodopa i menor amb la risperidona, puntuacions que també es van comparar amb les del placebo. Aquests resultats coincideixen amb els que es van obtenir quan es van fer servir diners com a recompensa, ja que, com a resposta a un premi més alt, es va incrementar l’entusiasme amb levodopa i es va reduir amb risperidona. Finalment, els participants es van mostrar més oberts a gastar diners amb levodopa que amb risperidona: estaven més motivats per escoltar més música quan es millorava la transmissió dopaminèrgica que quan es bloquejava.
Antoni Rodríguez Fornells, investigador ICREA i cap del grup UB-IDIBELL, explica que aquest estudi «mostra per primer cop el paper causal de la dopamina en la satisfacció musical i la motivació: gaudir de la música, treure’n plaer, voler escoltar una cançó un altre cop, i voler comprar-la…, tot això depèn de la dopamina que alliberem».