Un estudi realitzat en col·laboració entre l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL) i l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per la Fundació Bancària “la Caixa”, associa per primera vegada símptomes obsessiu-compulsius lleus, presents en un percentatge molt més gran de casos que els que requereixen atenció mèdica i psicològica especialitzada, a característiques i alteracions concretes de l’anatomia cerebral. El treball, publicat recentment per la revista Journal of the American Academy of Child and Adolescent Psychiatry, aporta una nova perspectiva en la planificació d’estratègies de prevenció per als trastorns de salut mental a llarg termini.

El trastorn obsessiu-compulsiu és un trastorn mental greu que afecta entre un 1% i un 2% de la població. Els símptomes obsessiu-compulsius lleus, en canvi, són molts més freqüents, i poden trobar-se en prop d’un 30% de la població. Aquests símptomes inclouen, per exemple, pensaments recurrents sobre la possibilitat de contagiar-se d’alguna malaltia en entrar en contacte amb objectes situats en espais públics, por a haver realitzat inadvertidament alguna conducta potencialment perillosa (com deixar-se la porta oberta al sortir de casa), o la necessitat de tenir els objectes de casa o l’espai de treball en perfecte ordre i simetria.

Igualment, aquests símptomes van freqüentment acompanyats de conductes repetitives i innecessàries de neteja, comprovació o organització, que si bé són generalment percebudes com excessives, són difícilment controlables. Tot i que en la majoria d’ocasions aquests símptomes lleus no interfereixen amb la vida de la persona i no requereixen atenció especial, en alguns casos, per exemple, després d’una situació d’estrès prolongat, poden desembocar en l’aparició d’un quadre més sever que necessiti tractament especialitzat.

La infància és un període especialment sensible a la presència d’aquests símptomes obsessiu-compulsius. Així, és relativament normal que els nens i nenes “necessitin” tocar totes i cadascuna de les barres d’una reixa, vulguin guardar les seves sabates d’una manera determinada, o no puguin evitar sumar o repetir en veu alta els números de les matrícules dels cotxes. Tal com passa en els adults, en la majoria d’ocasions aquests símptomes mai arribaran a interferir de manera significativa amb el funcionament normal de la persona. “En un petit percentatge de casos, però, aquests símptomes poden ser indicadors d’un major risc de desenvolupar un trastorn obsessiu-compulsiu que requereixi tractament, durant la pròpia infància o en l’edat adulta”, comenta el Dr. Carles Soriano-Mas, autor principal de l’estudi.

En l’estudi van participar 255 nens i nenes d’entre 8 i 12 anys d’edat, tots ells sans, sense diagnòstic de cap trastorn de salut mental, a qui es va demanar respondre un qüestionari sobre la presència de símptomes obsessiu-compulsius de caràcter lleu. Els nens i nenes van mostrar una presència variable d’aquest tipus de símptomes; els més freqüentment observats foren els relatius a conductes de comprovació, ordre i simetria, o acumulació innecessària d’objectes, així com la presència reiterada de pensaments negatius i pertorbadors.

Als nens i nenes, amb el consentiment dels seus pares o tutors legals, se’ls va realitzar també una ressonància magnètica estructural, una tècnica totalment innòcua que permet explorar amb gran detall l’anatomia cerebral. “En relacionar els resultats del qüestionari amb l’anatomia cerebral, vam descobrir que els diferents símptomes presents, malgrat el seu caràcter lleu, s’associaven amb característiques anatòmiques concretes. Curiosament, aquestes mateixes característiques anatòmiques han estat també observades en pacients amb símptomes més greus, amb un trastorn obsessiu-compulsiu diagnosticat “, explica l’investigador d’IDIBELL.

Aquests resultats suggereixen que alguns trastorns mentals, per exemple el trastorn obsessiu-compulsiu, poden ser considerats com una manifestació portada a l’extrem de determinades característiques presents de forma relativament freqüent entre la població sana. “Caldrà considerar possiblement altres factors, de caràcter divers i entre els quals es poden incloure no tan sols factors biològics, sinó també d’altres de tipus social, educatiu i de benestar general, per determinar per què en alguns casos aquests símptomes romanen lleus i sota control, i en d’altres evolucionen a formes més severes que requereixen atenció especialitzada “, afegeix el Dr. Soriano-Mas.

Els resultats obtinguts també permeten començar a plantejar estratègies de prevenció per als trastorns de salut mental. Per exemple, en aquelles persones en les quals se sospiti que hi ha un risc incrementat de desenvolupar un trastorn mental (com ara els fills de pares amb problemes de salut mental), es podria fer un seguiment de la seva anatomia cerebral per quantificar de manera més precisa la probabilitat de desenvolupar una patologia que interfereixi amb el seu desenvolupament normal.