La música forma part de la naturalesa humana, està “incrustada en el nostre ADN”. Amb aquesta reflexió va començar Steven Mithen la seva conferència “Com cantaven els neandertals? Els orígens de la música”. El prestigiós antropòleg britànic va parlar sobre música, llenguatge i cervell a l’auditori de Cosmocaixa, ple a vessar, dins del cicle “La música i el seu impacte en el cos i la ment, organitzat per l’Obra Social La Caixa i l’IDIBELL. Després de la conferència de Mithen, el músic i inventor d’instruments Xavier Lozano va embadalir el públic amb una demostració de que, amb una mica d’imaginació i talent, es pot convertir qualsevol objecte en un instrument musical.

Steven Mithen és autor, entre d’altres, del llibre “The singing Neanderthals” (traduït en castellà amb el títol no gaire afortunat de “Los neandertales cantaban rap”). L’especialista va destacar que l’estudi de la música s’aborda des de diverses disciplines, donat que està relacionada amb molts aspectes de l’ésser humà. Per a la nostra espècie la música és una cosa tan natural que molt probablement ja existia molt abans que apareguessin els humans moderns, va conjeturar. De fet, segons l’investigador, “en els últims anys hem descobert que som més semblants als nostres avantpassats del que pensàvem”. Per a l’arqueòleg, els neandertals i fins i tot els homínids anteriors, es podrien haver comunicat de manera quasimusical.

Instrument de relació

Mithen va explicar l’evolució de la llengua i la música en els humans en relació amb la capacitat del cervell, des de l’aparició dels primers homínids, fa més de quatre milions d’anys, fins a l’actualitat. La música va aparèixer com a instrument de relació i comunicació entre els individus. L’especialista va explicar que el llenguatge va aparèixer fa entre 200.000 i 70.000 anys. Des de llavors, la música i la paraula han agafat camins diferents.

Els micos i els simis s’expressen amb grunys, udols i crits que tenen ritme i fins i tot melodia, i disposen d’un sistema de comunicació amb regles determinades i una certa complexitat. En el cas dels primers homínids, els canvis anatòmics (una major capacitat bucal, en el cas de l’Homo habilis i un millor control de la respiració en l’Homo ergaster) van facilitar l’expressió oral. El control muscular necessari per al bipedisme va augmentar la capacitat expressiva del rostre, així com el llenguatge corporal i la dansa. Amb el bipedisme es va millorar el ritme i el moviment corporal, va explicar Mithen.

Paper sexual

També es va reduir el dimorfisme sexual, de manera que la diferència en la mida dels mascles i les femelles es va anar fent cada cop menys acusada. Això va tenir conseqüències, com la disminució de la competència entre mascles i l’augment de l’elecció femenina. “La música té un paper sexual, per atraure possibles parelles”, va dir l’investigador. Mithen també va explicar que el cant i el ball semblen tenir un paper important en l’establiment de vincles de confiança i en el procés de socialització.

L’arqueòleg britànic va ensenyar imatges d’espais, en assentaments de neandertals, on es podrien haver celebrat balls. L’arqueòleg va posar com a exemple el jaciment de Bilzingsleben, a Alemanya, de fa més de 300 mil anys.

Sembla que l’Homo neanderthalensis era gairebé idèntic a l’home modern. Tenia el cervell gran (més gran que l’Homo sapiens, de fet), un tracte bucal modern i una tecnologia sofisticada, practicaven la caça major i estaven ben adaptats al medi. Però l’absència de restes d’artefactes simbòlics i l’immobilisme cultural fan pensar que no parlaven. Mithen va definir la comunicació dels neandertals com a “holística, multimodal, manipulativa i musical”, que es correspon amb l’acrònim “Hmmmm”, que identificaria l’avantpassat comú que va originar la música i el llenguatge.

Cervell complex

“Cantar és un procés molt complex, i per això es necessita un cervell igualment complex”, va dir Mithen. “L’Homo sapiens va arribar a Europa des d’Àfrica fa 40 mil anys. Va desenvolupar un llenguatge que li va permetre crear noves idees. La ment moderna va permetre el llenguatge”, va explicar l’arqueòleg britànic. Mithen va aventurar que els nostres avantpassats podrien haver desaparegut a causa de la música. “El llenguatge dels neandertals es va veure superat pel llenguatge dels humans moderns”, va afirmar.

Steven Mithen va destacar la importància de la música com a element socialitzador en totes les cultures humanes. La música, va explicar, forma part del comportament humà, des del naixement. N’hi ha prou en pensar com els nadons se senten atrets per la música. “Els infants prefereixen més sentir cançons que paraules”, va explicar, i “els parlem amb un alt grau de musicalitat”.

Música amb objectes quotidians

Després de la conferència de Steven Mithen, va pujar a l’escenari Xavier Lozano. Aquest músic i inventor d’instruments, conegut per les seves aparicions en diversos programes de televisió com ara “Atrapa-sons” o “No me la puc treure del cap”, de TV3, va sorprendre el públic tocant artefactes musicals fabricats per ell a partir d’objectes quotidians.

Així, la coberta del llibre de Steven Mithen es va convertir en una flauta; un macarró i un trosset d’espagueti, en un xiulet, i una ampolla de gasosa, en una gralla. Com si fos màgia, una escala metàl·lica es va transformar en una veritable “escala musical”, i una totxana, en una flauta travessera. Una crossa, una cadira plegable, una regadora i fins i tot una tanca descolorida arreplegada del mig del carrer van ser capaços de sonar com si fossin els instruments més delicats. El secret de tot plegat? Lozano ho te clar: “allà on hi ha forats es pot fer música”.