Els infants tenen una capacitat innata per reconèixer la música, sobretot els canvis de to, però també la melodia. A partir d’aquesta idea, la catedràtica en psicologia de la Universitat de Toronto, Sandra Trehub, va explicar com la música té un paper fonamental en el desenvolupament dels infants i en l’adquisició del llenguatge. Trehub va oferir una conferència al Cosmocaixa el 19 de febrer, dins del cicle “La música i el seu impacte en el cos i la ment”, organitzat per l’Obra Social La Caixa i l’IDIBELL.
La música és una forma de comunicació, especialment durant la infantesa. L’especialista va destacar que, malgrat que “els nadons tenen menys capacitat auditiva que els adults, són més sensibles a la música”. El seu cervell és una esponja, capaç d’absorbir noves melodies i nous ritmes, amb una eficàcia superior a la dels adults o els infants més grans. “Els nens tenen molta memòria per a la música, hi capten molts detalls”, va explicar Trehub. Per exemple, als sis mesos d’edat, un infant és capaç de percebre igual de bé tant ritmes de la seva cultura com ritmes forans. La cultura acaba espatllant-ho. I és que “als dotze mesos presenten dificultat amb els ritmes forans, cosa que indica un cert aprenentatge cultural”, va explicar la psicòloga canadenca.
Aquest “coneixement musical implícit” dels infants els ajuda a establir relacions amb l’entorn. Les mares (i, tot i que en menor mesura, també els pares) semblen saber-ho, i teixeixen els discursos amb els seus fills petits amb una marcada tonalitat musical. Trehub es preguntava si “la parla de la mare és música per a les orelles dels infants”.
La parla dirigida a l’infant (IDS, en les seves sigles en anglès: infant directed speech) té una entonació i un ritme característics, amb una musicalitat molt marcada. Aquesta manera de parlar és universal; hi apareix, amb alguns matisos, en totes les cultures. Fins i tot els infants més grans parlen així als nadons. La psicòloga de la Universitat de Toronto va fer referència a estudis que indiquen que els infants prefereixen que els parlin d’aquesta manera i va destacar l’efectivitat de l’IDS per calmar els nens petits.
La investigadora va mostrar vídeos de mares parlant als seus infants. Trehub en va destacar algunes diferències culturals. Així, per exemple, “les mares [de cultures] no occidentals acostumen a parlar als seus fills petits de manera més suau i mantenen amb ells més contacte físic.”
A més de parlar amb musicalitat, les mares canten sovint als seus infants. “Cantar enforteix els vincles emotius entre mare i fill”, va destacar Trehub. La manera de cantar als infants sembla tenir un estil característic. “Hi podem veure diferents formes d’execució, però totes elles són força estables, i presenten gairebé el mateix tempo i to”, va explicar la investigadora. Un altre tret característic és que “malgrat que les mares saben moltes cançons, recorren a un repertori limitat quan canten als seus infants, i el repeteixen”. Trehub va destacar que al voltant del primer aniversari, l’infant comença a participar en les cançons i a moure’s al ritme de la música.
Música i parla semblen anar de bracet. “Darwin ja va proposar que la música, o alguna forma d’expressió que va anomenar ‘protomúsica’, va precedir el llenguatge”, va explicar Trehub, que es va atrevir a definir la parla com “una forma de música”. Els primers balbuceigs dels nadons ja semblen reproduir els models d’entonació propis de la llengua que parlen els pares. En aquest sentit, la psicòloga de la Universitat de Toronto es va referir a estudis que detectaven maneres diferents de plorar entre nadons francesos i alemanys.