Els trastorns de la conducta alimentària són problemes complexos en què intervenen factors genètics, ambientals i familiars. La directora del Servei de Trastorns de l’Alimentació del South London & Maudsley NHS Foundation Trust i professora de Psiquiatria a la Guy’s, King’s & St Thomas’ School of Medicine de Londres, Janet Treasure, va pronunciar una conferència sobre aquestes malalties que cada cop afecten més persones, a la sala petita de l’Hospital Universitari de Bellvitge el dia 30 de novembre. La xerrada formava part del cicle de seminaris IDIBELL.

Els trastorns de l’alimentació engloben diverses afeccions que tenen en comú l’alteració de la manera de menjar. Durant el seminari, Treasure va destacar que en els darrers anys s’ha produït un canvi en l’epidemiologia d’aquestes malalties. “Quan jo estudiava, només hi havia un trastorn de l’alimentació: l’anorèxia nerviosa”, va explicar l’especialista. Aquesta malaltia es va descriure durant la dècada de 1860, tot i que, segons va advertir la doctora Treasure, n’existeixen referències en textos de l’edat mitjana, en què comportaments de tipus ascètic o religiós emmascaraven casos d’anorèxia.

Durant els anys setanta del segle passat es va descriure per primer cop la bulímia nerviosa, que consisteix en una sobreingestió compulsiva de menjar amb una actitud compensatòria posterior. Més recentment, s’ha descrit el trastorn per afartament, que suposa una pèrdua de control en el menjar sense compensació.

Janet Treasure va alertar de l’augment dels trastorns de l’alimentació durant els darrers anys, especialment de la bulímia i, sobretot, del trastorn per afartament. A diferència de l’anorèxia i la bulímia, que afecten majoritàriament dones joves, el trastorn per afartament està més repartit entre la població.

Què ha canviat en aquest temps? L’especialista anglesa destaca l’augment del culte a la imatge i del consum de begudes ensucrades. Treasure va citar l’escriptora Naomi Wolf, que afirma que durant el segle vint el focus de la neurosi ha passat del sexe al menjar. Janet Treasure també va destacar la influència de l’entorn, sobretot dels pares i de la família en l’aparició de trastorns de l’alimentació. Així, les burles dels pares o els germans, especialment a nenes, semblen estar relacionades amb l’aparició d’aquestes malalties, especialment de la bulímia.

A continuació, Treasure va parlar sobre estudis realitzats amb models animals, sobretot de trastorn per afartament, en què relacionaven haver passat per un període de restricció nutricional, la disponibilitat d’aliments molt saborosos de manera intermitent (sembla que això té força importància), l’estrès o els períodes de cria amb l’aparició d’aquestes malalties. La investigadora britànica també va destacar que molts dels models animals de trastorn per afartament acabaven desenvolupant addiccions. En aquest sentit, Treasure assenyala que els animals estudiats acaben patint canvis en els receptors d’opioides i de dopamina característics del “cervell addicte”. Aquestes modificacions també s’observen en els cervells dels pacients que alternen períodes de dejuni i d’afartament.

Durant la seva conferència, la doctora Treasure va explicar que s’han identificat diversos factors genètics relacionats amb els trastorns de l’alimentació, cosa que es pot observar en la gran quantitat de bessons monozigòtics que desenvolupen el trastorn de manera conjunta. Treasure afirma que la meitat dels casos podria tenir un component genètic. Tot i així, la investigadora afirma que “els gens són importants, però també ho és la influència del medi”.

Entre els factors de risc ambientals, l’especialista va citar l’estrès durant l’embaràs o les complicacions obstètriques. Relacionats especialment amb la bulímia i el trastorn per afartament, Treasure va citar com a factors de risc el fet de picar entre hores i l’autoimposició de regles i de control sobre el menjar. En canvi, com a factors protectors, va destacar esmorzar bé, de manera regular, i seguir una dieta sana.

A continuació, Janet Treasure va parlar sobre els trets de personalitat dels pacients, a partir dels resultats de diversos experiments. Les persones afectades per anorèxia tendeixen a ser analítiques, perfeccionistes i detallistes, i tenen dificultat per adaptar-se al canvi. L’experta també va parlar sobre alteracions de tipus emocional i social en les persones amb trastorns de l’alimentació, que tendeixen a ser “molt autocrítiques, tendeixen a veure la part més negativa [de les coses] i són molt sensibles a les amenaces”. L’especialista va aventurar que probablement l’oxitocina pot ser útil com a tractament per recuperar funcions socials i disminuir la sensibilitat a les amenaces.

El cervell dels pacients no processa les expressions facials de la mateixa manera que ho fan les persones sanes. En aquest sentit, Treasure va citar un experiment en què es comparava la reacció de pacients amb anorèxia i persones sanes davant de diverses imatges sobre un fons colorejat. Algunes d’aquestes imatges eren cares de persones amb diverses expressions i altres eren objectes. Els investigadors demanaven als participants que diguessin el nom del color de cada imatge que observaven i controlaven el temps de resposta. Les persones malaltes trigaven més a dir el color quan la imatge que observaven era una cara, particularment si semblava enfadada o feia expressió de rebuig. En canvi, trigaven menys a citar el color davant de cares amb expressió neutra o somrient. Els afectats per trastorns de l’alimentació semblen més sensibles a les emocions no verbals, “ignoren les coses positives i fan les negatives molt més grans i importants”, va explicar l’especialista. La investigadora va citar altres investigacions que confirmen aquests resultats.

En general, les persones afectades per trastorns de l’alimentació amaguen les seves expressions emocionals perquè “es protegeixen posant-se una màscara agradable i tenint un comportament agradable”, afirma Treasure. També són molt sensibles a les amenaces, a les emocions negatives i a les diferències socials i de poder.

La investigadora britànica també va parlar sobre els efectes físics que provoca la falta de nutrients en pacients d’anorèxia. “El cervell és un òrgan molt voraç que necessita 500 quilocalories diàries, i hi ha pacients que no arriben a ingerir aquesta quantitat”, va alertar la doctora. Aquesta restricció calòrica acaba afectant l’estructura del cervell, especialment les àrees relacionades amb la funció social.

“El trastorn de l’alimentació s’acaba convertint en l’únic amic del pacient”, va explicar a continuació Treasure. Aquesta situació acaba tenint un gran impacte en les famílies, que sovint acaben tenint comportaments perjudicials per als pacients. Treasure va citar tres models de comportament familiar, a partir del símil amb diferents animals. L’actitud elusiva de l’estruç, l’agressivitat del rinoceront o la superprotecció del cangur són actituds perjudicials, que acaben alimentant el monstre interior, amb què la investigadora va comparar la malaltia.

Treasure va acabar la conferència dient que la clau per poder tractar satisfactòriament la malaltia es troba en el recolzament dels altres —amics, família i professionals sanitaris. La doctora va donar molta importància a començar el tractament quan es detecten els primers símptomes. Els trastorns de l’alimentació “es poden curar totalment, especialment si es tracten durant els tres primers anys”, va explicar. Malauradament, la meitat dels pacients acaben arribant a la consulta quan fa més de cinc anys que es va iniciar la malaltia, i això fa molt difícil la recuperació. En total va explicar Treasure, , malgrat els avenços realitzats durant els darrers anys, una tercera part dels pacients no es recupera mai.